COM LES MADUIXES
Menja maduixes l’àvia d’abans de Sant Joan;
Per més frescor, les vol collides d’un infant.
Per’xò la néta més petita, que és Pandara,
Sabeu, la que s’encanta davant d’una claror
I va creixent tranquil·la i en admiració
I a voltes, cluca d’ulls, aixeca al cel la cara,
Ella, que encar no diu paraules ben ardides
I que en barreja en una música els sentits,
Cull ara les maduixes arrupides,
Tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l’asseuen, a bell redós del vent,
Al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l’airet ombres lleugeres,
I el cossiró decanta abans que el pensament.
Li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
I creu que el cel s’acaba darrera del jardí.
En va la maduixera son bé de Déu cobria;
En treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s’enrojola, treballa, s’extasia:
Si n’ha trobat més d’una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
Ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d’ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
És petit i vermell i fresc com les maduixes...
